SOLANA MARTICORENA

2010, General, Painting

Description

Impressiona l’obra exposada a La Cerverina d’Art per la vehemència amb què l’autora dóna color a les seves teles. D’immediat ens commou la intensitat de llum que sorgeix d’aquestes pintures. És un obra completament abstracta però hi veiem el reflex d’un paisatge anterior, que no és estàtic, sinó que vibra segons les cadències de les sensacions de la seva creadora, perquè hi aboca, apassionadament, tot un batec d’històries no concretes que són la transposició a la tela o al paper d’un estat d’ànim.

Si analitzem l’obra podem veure com les pinzellades conformen les intensitats d’un mateix to i també com uns petits detalls en groc o vermell intensifiquen la seva llum.

En un altre conjunt, els colors queden tancats dins la línia per encaixar-los en unes formes plenes de moviment que porten la mirada de l’espectador a moure’s en el ritme que aquestes configuracions marquen. En el segon espai s’hi exposen uns treballs realitzats amb tinta xinesa, on es pot seguir un curiós procés de realització, des d’unes estructures que intenten posicionar-se sobre l’espai blanc, fins a l’ocupació total d’aquest espai, una vegada més, amb uns moviments marcats per la inclinació de les formes, que donen vida a les intrigants imatges. La Solana portava dins seu aquesta necessitat de fer sorgir línies, profunditats i colors per compondre l’obra pictòrica. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Buenos Aires, però la trobava massa acadèmica per poder materialitzar les seves aspiracions i llavors va buscar directament reconeguts mestres que l’ajudessin a expressar aquell garbuix de sensacions que portava dins seu. Un d’ells, Carlos Gorriarena, un home que creia que “malauradament en el món actual l’extensió havia suplantat la intensitat”, era un dels pintors més reconeguts del seu país, i com la Solana havia abandonat també els seus estudis a l’Escola de Belles Arts, per tant suposo que la va acollir al seu taller amb la curiositat d’explorar tot allò que podria extreure d’aquella adolescent que li estava demanant ajut. Diu la Solana que va ser ell qui li va ensenyar a treballar amb el color i la seva relació va ser tan intensa que la vídua del pintor li ha proposat exposar a la seva pròpia galeria.

Un dels deixebles d’aquell mestre, González Perrin, va ser un altre dels seus mestres i qui la introduiria en l’arterapia’, una vessant artística que enllaça psicologia i art en la millora de l’estat d’ànim de certes persones amb deficiències.

L’autora és argentina però té rels cerverines, és una Turull. El seu avi Josep, que ha mort recentment, era el germà del Ramon, que havia deixat les nostres terres als anys 50 per raure a l’Argentina, i fa tan sols uns mesos s’emocionava cada vegada que la seva néta Solana li explicava que exposaria a la seva enyorada Cervera, una ciutat que l’autora ha après a estimar des de la llunyania i que ara la rep no tan sols per qui és, sinó per tot allò que és capaç de realitzar.
Teresa Salat, La Segarra – juliol 2010 (Núm. 164)