ANTONI TÀPIES

2002, General, Painting

Description

ANTONI TÀPIES / 7 de setembre – 27 d’octubre 2002
“Obra gràfica”

Antoni Tàpies a La Cerverina d’Art

Aquests gravats de Tàpies, treballats des de diverses tècniques, tenen en comú ensenyar-nos no tan sols el concepte estètic de l’autor, sinó també la seva manera d’acarar la vida.

El Minimalisme és sempre una constant en la seva manera d’expressar-se: sintetitza el tema i defuig la superposició d’elements decoratius, la qual cosa no implica que no ompli la superfície, sinó que despulla els elements i mostra allò que considera essencial per al seu llenguatge. Aquesta síntesi no és només el fruit d’una tendència pictòrica que utilitzen també altres artistes, ni tan sols el de l’experiència del seu llarg mestratge, sinó i especialment, el de les vivències. Les misèries de la guerra, les penúries d’una joventut malaltissa i una atracció per la Filosofia i l’estètica oriental, conformen l’essència del seu treball.

El Zen com a sistema de meditació i de valoració de la simplicitat com a essència de la bellesa, és present en la major part dels gravats que s’exposen aquests dies a La Cerverina d’Art. Per exemple, el tema eròtic que només insinua part d’anatomia més o menys sexuada, queda convertit en pinzellades sensuals, és a dir, en petites expressions de la seva sensualitat; no necessita més per a explicar-nos com l’ha commogut el plaer del contacte amb Ella. Els números, els ulls i els diferents signes (entre ells el +que sempre suma, però que també és la T inicial del seu cognom), són els traços, les sigles, els gestos, que utilitza crípticament per a narrar un petit instant o un gran sentiment.

Quan recorre a elements externs a la pintura, com són les sorres i la palla que es confonen en el llavi d’un dels gravats, ens precisa la força del seu arrelament a la terra, que pondera com un principi de vida, com un bes absolut. El grafisme que sobre el porexpan blanc, conformat de manera irregular, es mostra centrat damunt de l’espai negre que conté quatre marques d’una hipotètica carpeta, no és més que la revel·lació de la visió quotidiana d’una petita part dels elements que l’envolten. Les orelles en relleu o en baix-relleu, com a fons d’una composició, són aquesta finestra permanentment oberta a la vida que és essencial a la seva obra. Inclús a l’àliga d’un altre dels gravats, li ha donat tres ulls, per mostrar-nos l’inquietant moviment del seu cap, però també una crinera més pròpia d’una adolescent que d’una au i afegeix a la composició un estrany signe, que a mode dels paranys representats a les pintures paleolítiques, sembla voler collar l’animal. Massa complicat per a ésser, simplement, un gravat més o menys realista. Per a ell és una explicació vivencial, per a nosaltres, un més dels seus jeroglífics.

Ma. Teresa Salat i Noguera
Cervera, 2002

Tàpies: Obra gràfica

Les tècniques del gravat tenen el seu origen a la Xina, arrel de la invenció del paper cap a l’any 105. Els més antics foren litografies destinades als novicis que volien estudiar els seus llibres sagrats. Els texts i les imatges eren cisellades en lloses planes de pedra, a continuació es posava un paper humit per la superfície de tal manera que quedés introduït en les escletxes que formaven el disseny, després s’aplicava la tinta per sobre del paper, però no es tacaven les zones enfonsades; més tard s’aixecava acuradament el paper i la imatge i els texts tallats apareixien en blanc sobre un fons negre. Amb aquesta tècnica es va difondre el budisme que havia anat, a la seva vegada, des de l’Índia cap a la Xina i d’aquesta cap a Japó. Amb la difusió del paper els gravats comencen a aparèixer a Europa cap el segle XV, els primers que es tenen constància són naips i estampes religioses. Llavors, els gravats des d’un principi han estat lligats a idees i a l’experiència lúdica.
El gravat ara és una expressió d’autor en el sentit que és una expressió del seu art deslligat d’altres connotacions, no ha de tenir un discurs vinculat a una ideologia o a una funció pràctica. Aleshores, quina és la funció social del gravat?. Es podria dir que a partir dels inicis del segle XX, l’art s’obre a capes més amples de la societat, deixa d’estar relacionat als sectors més poderosos com el clergat i els grans mecenes que encarregaven obres (encara que sempre hi ha hagut un art popular en totes les seves manifestacions). Els artistes poden treballar per a ells mateixos per que comencen a tenir un públic més ampli, que els segueix i compra la seva obra. El gravat permet als autors apropar-se a un sector més ampli ja que permet a l’artista fer sèries de les seves obres. El gravat té un efecte democratitzador de l’obra d’art.
Quinze gravats de Tàpies a les parets de la Cerverina d’Art, són en aquest sentit, quinze mostres diferents d’una mateixa activitat creadora, independent d’altra obra dita major. La mostra, que té obres des del 1988 al 1997, ens presenta diferents tècniques (aiguaforts, carborundum, serigrafia, vernis mou i rodet) i temes (informalisme, matèrics, figuratius) usats per l’autor en diferents moments que dónen obres en relleu (baix relleu i camafeu), amb tres o quatre planxes, intervingudes una a una o seriades.
Quan es mira l’obra gràfica de Tàpies amb tots aquests signes que fan pensar en el budisme zen, en el seu enganyós minimalisme que quan es comença a desxifrar l’obra es mostra ser d’una gran complexitat. En el seus grafismes negres sobre el blanc, es té la sensació que s’està contemplant un bucle en el temps. Els gravats xinesos eren emprats per a ensenyar als novicis els texts budistes que després van passar a Japó on es va construïr l’arquitectura del pensament zen, que posteriorment va influïr a pintors com ara Tàpies per a el·laborar la seva cal·ligrafia que a la vegada ens mostra a nosaltres, novicis, la seva forma d’entendre el món sota l’influència del zen que es va formalitzar…

Santiago Serrano Maya

La Cerverina d’Art.