Amb una sabata i una espardenya. La ciutat

201403La Ciutat

Per a Jean-Paul Sartre (París, 1905-1980), filòsof, la cultura europea estava terminada, acabada i tancada com un ou, no hi havia res per a fer, solo trencar l’ou. Per això li agradaven les ciutats dels EUA on no hi havia passat, tot és present i futur. Per a Giulio Carlo Argan (Torí,1909-Roma,1992), crític i historiador de l’art, que va ser alcalde de Roma; la ciutat és la més gran obra col·lectiva d’art, on tota la ciutadania a través de generacions han anat construint aquest monument, per això cal preservar el que es té, per gaudir-lo i deixar-lo com  herència a les noves generacions. L’essència del concepte de ciutat europea és la preservació del passat de tal manera que les diferents èpoques es vagin sumant i no restant en la configuració de la ciutat. En termes generals les ciutats europees tenen un centre històric, un eixample i l’ampliació a travès de barris que es van connectant amb els nuclis centrals. La ciutat nord-americana destrueix per a construir, no té nucli antic i, a vegades, aquest centre conté les construccions més actuals i l’ampliació és dona a través d’urbanitzacions allunyades, aïllades del centre. Aquest model, en el qual no queda record històric excepte aquells que l’administració decideix preservar, s’ha anat imposant al resto de les Amèrica. A Cervera durant els anys setanta i vuitanta es tenia la idea de què tot eren guixots i pedrots sense cap valor, que solament calia preservar els edificis monumentals i llençar tot la resta a terra. Recordo que parlant amb paers d’aquell moment, explicaven que les seves idees i projectes passaven per construir una línia d’edificis que anessin des de l’anomenat de “la Caixa” fins a la plaça Major. Encara ara, uns dels planys que no és estrany escoltar és que tenim masses pedres, masses monuments. Christopher Alexander (Viena, Àustria, 1936), arquitecte i teòric,  planteja que hi ha una manera intemporal de construir, és el que la gent ha fet servir durant milers d’anys, en construir els seus propis edificis, donant lloc a poblacions molt harmòniques i belles. L’actuació de l’arquitecte seria el de resoldre problemes tècnics i d’assessorament. La ciutat històrica explica i raona les respostes que els usuaris han donat als problemes constructius i arquitectònics, a més deixa l’empremta dels seus gustos estètics, el que els agradava. La ciutat és un referent en l’imaginari col·lectiu dels ciutadans, necessitem punts de referència, llocs que ens recorden els que s’ha viscut i entendre que el temps, la vida, és un contínuum una seqüència d’experiències on ens recolzem per a ser. Per això, cal preservar tant els grans monuments com les petites coses, perquè si solament queden els elements monumentals, aquests quedaran descontextualitzats, sense un entorn que els expliqui i els doni sentit, quedaran com elements merament decoratius.

TEXTO: Santiago Serrano

ILUSTRACIÓN: Oriol Luis Serrano (Oluiso)

REVISTA: La Segarra, març de 2014. Núm. 208. Dip. Leg. L-58-1958

Deja un comentario