Amb una sabata i una espardenya Ciutats arrapades al penya-segat.

201402Ciutat Telurica

Per alguna raó que no entenem massa bé, hi ha una tendència a què ens agradin les ciutats de caire tel·lúric. Ciutats arrapades a les vessants dels turons, penya-segats, penjant sobre el buit, amb una arquitectura que desafia l’equilibri i posa en pràctica l’enginy humà per a resoldre els problemes. El tel·lurisme (del llatí «Tellus, Tellūris», la Terra) és la influència del sòl, de l’orografia, en els habitants i, per tant, en la seva forma de construir. Les ciutats de la planura o de la vall són diferents a les de la muntanya, els habitants de la vall no tenen horitzó on mirar; els de la muntanya, com també els de les ciutats costaneres, miren sempre cap a l’horitzó. Les ciutats de la vall estan arrecerades a la inclemència del temps, les del penya-segat estan obertes als vents, al fred, la pluja i a la rufa. Per a mirar a les ciutats de la vall has de pujar a un turó, les ciutats de les vessants es mostren com si fossin un quadre penjat a la paret. A les ciutats de la vall es poden aplicar normes i pragmàtiques urbanístiques, es poden quadricular, organitzar, planificar; les de la muntanya no, s’han adaptat a l’orografia, baixen i pugen en el mateix sentit que el terreny, tenen carrerons i escales; ponts per a salvar els barrancs; miradors i balcons damunt el congost, són desorganitzades i aspres. El disseny constructiu dels habitatges en una ciutat tel·lúrica està determinat pel terreny i per la necessitat d’adaptar-se al seu perfil, aleshores la suposada arbitrarietat o barroquisme de les seves tribunes, galeries, balcons, balconades, assecadors, terrasses, escales exteriors, teulades, teuladells i ràfecs responen a una necessitat, són recursos funcionals. En consonància amb l’anterior, els materials se cerquen en el mateix terreny; s’usa la pedra i el fang, la palla i la fusta, calç i toves, canyes i branques. La calç s’utilitza tant com argamassa com per fer els sòls; s’utilitzen fustes flexibles, com la de les sabines (Juniperus thurifera), per fer tribunes i balconades; palla per alleugerar les parets de tapia, canyes per a fer l’encanyissat dels sostres. L’arquitectura tel·lúrica buscava el bon veïnatge dels seus habitants, es trobaven solucions que ara ens són impossibles. Quan la família creixia i es necessitava una estància més, aquesta es negociava amb el veí i així s’anava creant un veritable trencaclosques urbà. A moltes ciutats del Mediterrani, on el penya-segat mira cap al mar, els sostres dels de baix són la terrassa dels de dalt, es compar-teixen les escales i les obertures per on es ventilen i il·luminen les cases. Ara el desenvolupament de les tècniques constructives poden trencar la dependència al medi, es poden observar gratacels en turons escarpats, que desafien l’equilibri i no tenen cap consideració amb el veïnatge. Avui en dia es cerquen les vistes, estar en primera línia al preu que sigui, la comoditat de les escales mecàniques i que el cotxe pugui arribar a la porta de cada usuari. Les ciutats tel·lúriques són incòmodes, cal caminar molt, pujar i baixar, no són d’aquest món. Són construccions on l’enginy humà s’expressa en tota la seva amplitud per anar buscant solucions pràctiques i adients, ens semblen belles i ens atrauen. Són ciutats i pobles que no es tornaran a edificar, són relíquies, coses del passat. Són veritables obres d’art. A La Segarra es troben moltes poblacions tel·lúriques i una d’elles és Cervera.

TEXT: Santiago Serrano

IL·LUSTRACIÓ: Oriol Luis Serrano (Oluiso)

REVISTA: La Segarra, febrer de 2014. Núm. 207. Dip. Leg. L-58-1958

—————————————————————————————————————————————————–

CIUDADES AFERRADAS AL ABISMO

Por alguna razón que no entendemos demasiado bien, hay una tendencia a que nos gusten las ciudades de tipo telúrico. Ciudades pegadas a las laderas de las cerros, acantilados, colgando sobre el vacío, con una arquitectura que desafía el equilibrio y pone en práctica el ingenio humano para resolver los problemas. El telurismo (del latín « Tellus , Tellūris », la Tierra) es la influencia del suelo, de la orografía, en los habitantes y, por tanto, en su forma de construir. Las ciudades de la llanura o del valle son diferentes a las de la montaña, los habitantes del valle no tienen horizonte donde mirar, los de las colinas, así como los de las ciudades costeras, miran siempre hacia el horizonte. Las ciudades del valle están resguardadas de las inclemencias del tiempo, las del acantilado están abiertas a los vientos, al frío, la lluvia y la ventisca. Para mirar a las ciudades del valle tienes que subir a un cerro, las ciudades de las laderas se muestran como si fueran un cuadro colgado en la pared. En las ciudades del valle se pueden aplicar normas y pragmáticas urbanísticas, se pueden cuadricular, organizar, planificar; las de la montaña no, se han adaptado a la orografía, bajan y suben en el mismo sentido que el terreno, tienen callejones y escaleras; puentes para salvar los barrancos; miradores y balcones sobre el desfiladero, son desorganizadas y ásperas. El diseño constructivo de las viviendas en una ciudad telúrica está determinado por el terreno y por la necesidad de adaptarse a su perfil, entonces la supuesta arbitrariedad o barroquismo de sus tribunas, galerías, balcones, balconadas, secadores, terrazas, escaleras exteriores, tejados, tejadillos y aleros responden a una necesidad, son recursos funcionales. En consonancia con lo anterior, los materiales se buscan en el mismo terreno; se usa la piedra y el barro, la paja y la madera, cal y adobe, cañas y ramas. La cal se utiliza tanto como argamasa como para hacer los suelos; se utilizan maderas flexibles, como la de las sabinas ( Juniperus thurifera ), para hacer tribunas y balcones; paja para aliviar las paredes de tapia y en la elaboración del adobe, cañas para hacer el encañizado de los techos. La arquitectura telúrica buscaba la buena vecindad de sus habitantes, se encontraban soluciones que ahora nos son imposibles . Cuando la familia crecía y se necesitaba una estancia más , ésta se negociaba con el vecino y así se iba creando un verdadero rompecabezas urbano. En muchas ciudades del Mediterráneo, donde el acantilado mira hacia el mar, los techos de los de abajo son la terraza de los de arriba, se comparten las escaleras y las aberturas por donde se ventilan e iluminan las estancias. Ahora el desarrollo de las técnicas constructivas pueden romper la dependencia del medio, se pueden observar rascacielos en colinas escarpadas, que desafían el equilibrio y no tienen ninguna consideración con la vecindad. Hoy en día se buscan las vistas, estar en primera línea al precio que sea, la comodidad de las escaleras mecánicas y que el coche pueda llegar a la puerta de cada usuario. Las ciudades telúricas son incómodas, hay que caminar mucho, subir y bajar, no son de este mundo. Son construcciones donde el ingenio humano se expresa en toda su amplitud para ir buscando soluciones prácticas y adecuadas, nos parecen bellas y nos atraen. Son ciudades y pueblos que no se volverán a edificar, son reliquias , cosas del pasado. Son verdaderas obras de arte . En La Segarra se encuentran muchas poblaciones telúricas y una de ellas es Cervera .

TEXTO: Santiago Serrano

ILUSTRACIÓN: Oriol Luis Serrano (Oluiso)

REVISTA: La Segarra, febrero de 2014. Núm. 207. Dep. Leg. L-58-1958

 

Deja un comentario