Amb una sabata i una espardenya. Animals, animalots i animalons

201405RebelioANIMAL

Els animals són independents, autònoms i tossuts, si els deixéssim en pau tornarien a poblar, una altra vegada, tot el planeta de forma ràpida i exuberant, així ha succeït en aquells territoris on els humans han retrocedit, com és la zona d’exclusió de Txernòbil i l’àrea de seguretat entre les dues Corees. Els animals viuen en un món propi diferent del nostre. Nosaltres vivim en un món de formes, de colors i el nostre sentit més desenvolupat és la vista; en els animals la vista no sempre és el més important, el seu món pot ser principalment d’olors, de sons, a més de la vista. Són diferents a nosaltres, tenen el seu món i els seus codis de conducta per adaptar-se al medi i són fidels a aquestes normes, a diferència de nosaltres. Els hem encasellat en el concepte fauna.

A vegades els emprem com a símbols per les nostres activitats i ens equivoquem. El lleó mascle, amb la seva gran cabellera, és un símbol de poder; va ser utilitzat per l’Imperi Britànic com a tal. L’etologia (ciència que estudia la conducta dels animals) diu que el lleó mascle és poc més que un reservori d’espermatozous i que la seva funció és la reproducció, mantenir sota control a les seves femelles i la custòdia del territori. Les veritablement perilloses són les femelles, són les que cacen i maten les preses, les que estableixen estratègies de cacera, són les que mantenen al grup, l’hi donen coherència i continuïtat. Cosa semblant passa amb l’elefant, símbol del partit republicà nord-americà, Republican Party; els elefants són una societat de femelles, de ties, que s’alien entre elles per a cercar aliment, protegir i educar a les cries i mantenir les tradicions del grup; els elefants tenen ritus funeraris entre altres més. Els mascles adults són solitaris i s’apropen al grup només per aparellar-se. El cas més patètic, d’utilització d’un animal com a símbol, és el del Partit Popular. Van cercar la gavina, potser influenciats pel gran èxit del llibre Joan Salvador Gavina (Jonathan Livingston Seagull, Richard Bach, 1970); les gavines són oportunistes, carronyeres i lladres, quan van descobrir els abocadors van abandonar la mar per anar a pasturar a la brossa i no les hi va anar pas malament. Més endavant van dir que no era una gavina sinó un albatros, la persona que va fer la correcció sabia poc de símbols marins. L’albatros és un ocell de mal auguri per a la gent de mar perquè precedeix les tempestes, aprofita les corrents generades pel temporal per a planejar davant. Pels mariners veure un albatros era el preludi de la tempestat i moltes vegades del naufragi. La idea del tòtem entre els indígenes amerindis, a diferència del símbol, no era semblar-se a l’animal totèmic, sinó en cercar quines eren les possibles respostes que aquest animal donava davant els reptes del medi; no importava massa si aquest tòtem era una àliga com un petit llangardaix.

Els documentals d’animals tenen la tendència a valorar als grans depredadors com a màquines de matar, eficients i engreixades. Aquests animals serien els amos dins de la fauna, dignes d’admiració i emulació. Aquestes idees es traspassen a l’àmbit social com a exemple d’eficiència, d’aptitud i dominació. Però els superdepredadors són molt fràgils; tigres, lleopards, panteres són els primers en desaparèixer al mínim canvi del medi. Els animals socials són els més adaptables, són capaços de canviar amb el medi i es poden adaptar a noves situacions. Els cànids, els llops, demostren que poden recuperar-se i adaptar-se a les noves situacions, ara mateix estan repoblant territoris en la Península on havien desaparegut. Piotr Kropotkin en el llibre El suport mutu: un factor en l’evolució (Mutual Aid: A Factor of Evolution, 1902); dedica tot un capítol per a demostrar la col·laboració entre els animals; un d’ells és la cooperació entre els pardals, aquests es preocupen dels vells i els malalts i s’enfronten en grup als depredadors. Els pardals són cosmopolites, viuen arreu del món.

Les suposades preses no són estúpides, tenen un punt de fugida determinat, escapen a la distància precisa que els cal per a posar-se fora de perill, no estan fugint sempre. Tenen molt clara la relació entre despesa i estalvi energètic; nosaltres no. Un superdepredador davant un animal en bon estat, té poques posibilitats d’èxit, de fet les seves presses són animals amb poca experiència, dèbils, malalts o vells. Un guepard, l’animal més ràpid en terra, només pot fer un atac, si fracassa no té capacitat de recuperació prou ràpida per a repetir-lo. Internet, la xarxa d’informació global, dóna exemples alternatius als missatges que donen els documentals de les grans cadenes, així s’han vist escenes on animals, com búfals o nyus, s’enfronten en grup a una manada de lleons per a defensar a uns dels seus que estava sent atacat.  La colaboració, el suport mutu entre els membres del grup, s’ha demostrat una vegada i una altra com a eficient i reeixit, però aquesta realitat és poc espectacular, és més comercial veure com el depredador captura la presa, encara que sigui després de molt intents fallits, que mostrar com un grup de petits ocells s’ajuden entre ells. A més, la idea de col·laboració, suport mutu, respostes col·lectives, cooperació entre iguals i amb estranys, cercar el benefici comú i no només l’individual, són idees que van en contra del pensament únic que ha amarat la societat actual. Molt difícilment els veurem en els documentals de les grans cadenes televisives.

Santiago Serrano.

—————————————————————————————————————————————————————–

Animales, animalitos y animalotes

Los animales son independientes, autónomos y tercos, si los dejáramos en paz volverían a poblar, otra vez, todo el planeta de forma rápida y exuberante, así ha sucedido en aquellos territorios donde los humanos han retrocedido, como es la zona de exclusión de Chernobyl y el área de seguridad entre las dos Coreas. Los animales viven en un mundo propio, distinto del nuestro. Nosotros vivimos en un mundo de formas, de colores y nuestro sentido más desarrollado es la vista; en los animales la vista no siempre es lo más importante, su mundo puede ser principalmente de olores, de sonidos, además de la vista. Son diferentes a nosotros, tienen su mundo y sus códigos de conducta para adaptarse al medio y son fieles a estas normas, a diferencia de nosotros. Los hemos encasillado en el concepto fauna.
A veces los empleamos como símbolos por nuestras actividades y nos equivocamos. El león macho, con su gran melena, es un símbolo de poder; fue utilizado por el Imperio Británico como tal. La etología (ciencia que estudia la conducta de los animales) dice que el león macho es poco más que un reservorio de espermatozoides y que su función es la reproducción, mantener bajo control a sus hembras y la custodia del territorio. Las verdaderamente peligrosas son las hembras, son las que cazan y matan a sus presas, las que establecen estrategias de caza, son las que mantienen al grupo, le dan coherencia y continuidad. Algo parecido ocurre con el elefante, símbolo del partido republicano estadounidense, Republican Party; los elefantes son una sociedad de hembras, de tías, que se alían entre sí para buscar alimento, proteger y educar a las crías y mantener las tradiciones del grupo; los elefantes tienen ritos funerarios entre otros más. Los machos adultos son solitarios y se acercan al grupo sólo para aparearse. El caso más patético, de utilización de un animal como símbolo, es el del PP (Partido Popular, español). Buscaron la gaviota, quizás influenciados por el gran éxito del libro Juan Salvador Gaviota (Jonathan Livingston Seagull, Richard Bach, 1970); las gaviotas son oportunistas, carroñeras y ladronas, cuando descubrieron los vertederos abandonaron el mar para ir a pastar a la basura y no les fue mal. Más adelante dijeron que no era una gaviota sino un albatros, la persona que realizó la corrección sabía poco de símbolos marinos. El albatros es un ave de mal augurio para la gente de mar porque precede a las tormentas, aprovecha las corrientes generadas por el temporal para planear delante de ellas. Para los marineros ver un albatros era el preludio de la tormenta y muchas veces del naufragio. La idea del tótem entre los indígenas amerindios, a diferencia del símbolo, no era parecerse al animal totémico, sino en buscar cuáles eran las posibles respuestas que este animal daba ante los retos del medio; no importaba demasiado si este tótem era un águila como un pequeño lagarto.
Los documentales de animales tienen la tendencia a valorar a los grandes depredadores como máquinas de matar, eficientes y engrasadas. Estos animales serían los amos dentro de la fauna, dignos de admiración y emulación. Estas ideas se traspasan al ámbito social como ejemplo de eficiencia, aptitud y dominación. Pero los superdepredadores son muy frágiles; tigres, leopardos, panteras son los primeros en desaparecer al mínimo cambio del medio. Los animales sociales son los más adaptables, son capaces de cambiar con el medio y se pueden adaptar a nuevas situaciones. Los cánidos, los lobos, demuestran que pueden recuperarse y adaptarse a las nuevas situaciones, ahora mismo están repoblando territorios en la Península Ibérica donde habían desaparecido. Piotr Kropotkin en el libro El apoyo mutuo: un factor en la evolución (Mutual Aid: A Factor of Evolution, 1902); dedica todo un capítulo para demostrar la colaboración entre los animales; uno de ellos es la cooperación entre los gorriones, éstos se preocupan de los viejos y los enfermos y se enfrentan en grupo a los depredadores. Los gorriones son cosmopolitas, viven en todo el mundo.
Las supuestas presas no son estúpidas, tienen un punto de fuga determinado, escapan a la distancia precisa que necesitan para ponerse a salvo, no están huyendo siempre. Tienen muy clara la relación entre gasto y ahorro energético; nosotros no. Un superdepredador ante un animal en buen estado físico, tiene pocas posibilidades de éxito, de hecho sus presas son animales con poca experiencia, débiles, enfermos o viejos. Un leopardo, el animal más rápido en tierra, sólo puede hacer un ataque, si fracasa no tiene capacidad de recuperación lo bastante rápida para repetirlo. Internet, la red de información global, da ejemplos alternativos a los mensajes que dan los documentales de las grandes cadenas, así se han visto escenas donde animales, como búfalos o ñus, se enfrentan en grupo a una manada de leones para defender a unos de los suyos que estaba siendo atacado. La colaboración, el apoyo mutuo entre los miembros del grupo, se ha demostrado una y otra vez como eficiente y exitoso, pero esta realidad es poco espectacular, es más comercial ver como el depredador captura la presa, aunque sea después de varios intentos fallidos, que mostrar como un grupo de pequeños pájaros se ayudan entre ellos. Además, la idea de colaboración, apoyo mutuo, respuestas colectivas, cooperación entre iguales y con extraños, buscar el beneficio común y no sólo el individual, son ideas que van en contra del pensamiento único que ha empapado la sociedad actual. Muy difícilmente los veremos en los documentales de las grandes cadenas televisivas.

Santiago Serrano. 

Deja un comentario