2003

> Presentació

Per novena vegada obrim les portes

Cada vegada que comencem una nova temporada ens sorprenem nosaltres mateixos de tornar a obrir les portes de la nostra/vostra galeria. L’activitat d’una galeria està lligada a l’agitació cultural del lloc on s’estableix. Nosaltres quan vam triar obrir La Cerverina vam fer una aposta per la ciutat i pel carrer Major, sectors que anaven i van encara en davallada. Malgrat tot, La Cerverina s’ha mantingut en el temps i ara obrim les seves portes per novena vegada. Intentem que les nostres temporades siguin equilibrades i compleixin els propòsits que ens hem marcat: donar espais a la gent jove que comença, artistes de la zona i obrir el més gran ventall de possibilitats per a que persones dedicades a l’art de tot arreu ens conegui i, alhora, conegui Cervera i La Segarra.
En aquests anys de plom, acer i intolerància, anys on l’esperit humà ens sembla que s’enfosqueix i la desesperança ens cobreix amb una vesta grisa, malgrat tot hem de tenir la certesa que l’art ens obre una porta a móns més nítids, més oberts i més de tots. Potser allò que ens fà éssers humans sigui això, la capacitat, l’habilitat, la dèria de crear obres d’art i la sensibilitat per a emocionar-nos amb elles.


> Comiat

Tocar o no tocar

Fa poc vaig anar a la inauguració de la nova sala d’exposicions del Museu de Cervera. D’entre totes les peces exposades hi ha un casc de ferro. Davant meu anava un nen petit, d’uns cinc o sis anys, i amb un dit va tocar el casc. De seguida, li van cridar l’atenció i una hostessa es va posar vigilant. Tot plegat em va recordar un viatge que havíem fet cap al 1987 a Madrid per a visitar l’exposició del pintor i escultor colombià, Fernando Botero, al museu Reina Sofia. D’entre les més de cent obres hi havia el seu Gat, immens, rodó i solitari al bell mig d’una sala. El meu fill, qui en aquells anys era més o menys de la mateixa edat que el nen del museu, es va apropar al gat i el va acaronar. El van renyar i un guarda ens va vigilar a distància durant tota la visita. Havent passat uns anys, aquest mateix gat va viatjar a Barcelona, primer va estar al Parc de la Ciutadella, més tard a Montjuïc davant de les piscines olímpiques Bernat Picornell, després el van mig amagar a un lateral del Museu Marítim i ara està arraconat a un costat de la nova rambla del Raval. L’he vist amb gent pujada al seu llom per fer-se ridícules fotografies, li han arrancat els bigotis moltes vegades, han ratllat els seus costats amb objectes punxants, s’han pixat a les seves potes. Cada vegada que veig el Gat penso en el meu fill i les seves carícies al gran Gat de Bronze.

Cruspinera, quan va exposar a la nostra galeria, convidava als visitants a tocar els seus olis i les seves escultures de ferro. Joan Cruspinera diu que l’art s’ha de sentir.

Li vaig preguntar al nen per què havia tocat el casc i em va dir que era per saber com estava fet. He de dir que jo també toco les escultures i, a més més, les hi dono un copet amb l’índex, així el sò em diu de què estan fetes, d’amagat, és clar, per a no ser renyat. Tenia un professor d’arqueologia que per a saber si la ceràmica era antiga, i no una falsificació, les tocava amb la punta de la llengua per a detectar el grau de sequedat (jo no m’he atrevit mai a fer-ho). Es veu que hi ha molta gent que necessitem tocar les coses per a saber com estan fetes.

Jo no sé la resposta adient. Però, penso, que si les peces més delicades ja les protegim amb urnes, vidres, barreres i senyals de no tocar, per què no deixem i convidem als visitants a tocar aquelles obres que no ténen cap risc de malmetre’s? Per què no deixem que els nens (així com senyors amb barba) les toquin per saber com estan fetes?

Fins l’any que vé.

Santiago Serrano Maya

La Cerverina d’Art.