2002

> Exposiciones



AMANDA i KEITH ADAMS / 1 de juny – 24 de juny
“Cal·ligrafia”


Es van conèixer en un curs de cal·ligrafia a Anglaterra el 1978. Després de tornar ella al seu país, els Estats Units, i quedar-se ell al seu, Anglaterra, començaren a escriure’s cartes. L’any 1982 es casaven i s’instal·laven a Catalunya.

El seu treball ha estat premiat en diferents mostres internacionals de cal·ligrafia. Al seu taller imparteixen cursos per a alumnes d’escoles de disseny sobre tècniques cal·ligràfiques.

La decisió de Keith i Amanda Adams de fixar la seva residència a Espanya va estar relacionat amb la seva passió per la cal·ligrafia, tenint en compte la nostra història i la possibilitat d’accés a manuscrits antics. Instal·lats en un petit poble de Lleida, sense correu-e ni fax, aquesta bona situació els permet de viure al ritme que requereix l’escriptura a mà.

L’univers cal·ligràfic, format per milers de tipus distints, sembla inacabable. No obstant, destaquen, tots deriven de tres formes principals: la capital romana o lapidària, la minúscula carolíngia, sorgida de la reforma de Carlemany l’any 789 i la minúscula itàlica del Renaixement. La vocació d’aquests dos cal·lígrafs s’extén a l’ensenyança. Es tracta de conéixer els materials i treballar amb olors i textures diverses. Plomí d’oca, cigne o ànec, tiralínies, pinzells, canyes de bambú o els becs d’instruments com ara l’oboè o el fagot, s’utilitzen per a escriure sobre papers artesans, sobre pell, amb colorant procedent del noguer o tinta xinesa procedent del sutge mesclat amb goma,…. Tot un món que fascina a les generacions crescudes davant de l’asèptic ordinador. “Som uns escribans” –expliquen Keith i Amanda Adams– “doblement allunyats de la nostra utilitat pública: una vegada per l’impremta, fà cinc-cents anys, i ara per l’ordinador. Queda només el deliri d’escriure”.

Text: Marta Rodríguez i Bosch



ARNAU ALEMANY / 29 de juny – 2 d’agost
“Olis, litografies i gravats”


El lloc de les coses
per Manuel Vázquez Montalbán

Estàn les coses al seu lloc? Arnau Alemany no es va pronunciar però suggereix un inquietant paisatge de cases sense ciutat, presumptament traslladades pel seu compte i risc a la recerca d’una presència singular, de la voluntat de ser més enllà d’un paisatge urbà convencional. O, potser siguin cases recordades i en cert sentit mortes, a manera d’aparicions sobre naturaleses de resurreccions tristes. El contemplador té la sensació de que fà un segon, quan ha mirat distretament l’horitzó, aquelles cases, aquells carrers, aquells transeünts, aquells tramvies no estaven i que la seva repentina entitat té a veure amb una cinquena dimensió que el pintor ha fet brotar a les seves espatlles. Potser estigui especulant des de la meva pròpia lògica i el pintor s’hagi limitat a decorar uns afores, per a que en aquell espai transcorri una història que duu aplaçada a la seva memòria.

Però, de tota manera, l’Eixample barceloní estava allí, sí, esperant més de cent anys a que Alemany sabés veure la seva plàstica de cementiri.

Serà Alemany un antic cadàver que vol endur-se una rere l’altra les cases que composaren la pàtria de la seva infància? Qui no és un antic cadàver i qui no voldria recomposar la pàtria de la infància amb cases i éssers retallables, a la mida d’obscurs desitjos? Fins aquí l’argument de l’obra. Una altra cosa és aquella màgica extranya llum filtre de capvespres seminuvolosos, que el contemplador atravessa si vol arribar a la corporeïtat de les cases fantasma. També és una altra cosa aquella composició on la casa protagonista rep les millors llums i imposa el seu llenguatge que sembla haver acceptat resignadament l’intrusisme de la pedra racionalitzada.

I la ironia, un segon filtre que proposa totes les burles possibles a la mirada arquitectònica i que incita a la lúcida consideració de que cada dia es construeixen runes que ens són contemporànies, de que tot allò històric és en si mateix arqueològic, inmediatament i final arqueològic. Canviant el lloc de les coses, Alemany ens demostra que encara és possible la sorpresa visual, mitjançant una pintura que algú ha relacionat amb el realisme màgic (…)



JORDI MOLLÀ / 3 d’agost – 23 d’agost
“Pintura”


Jordi Mollà és un reconegut actor, director, pintor i escriptor.

Va entrar al món de la pintura de forma intuitiva i la seva formació en aquest camp és autodidacta, pinta com a un acte espontani, i sorprèn per l’habilitat per a tractar la matèria i la capacitat de transmissió dels seus sentiments.

Les seves obres ténen vida pròpia, es mouen i evolucionen al ser pintades, influïnt a l’atzar sobremanera. Per a Mollà la pintura significa una trobada amb si mateix, i amb el cinema, en ell les arts interactuen, el cinema és present a cada obra, pinta escoltant diàlegs de pel·lícules i quan dirigeix la seva pròpia pel·lícula planteja els enquadraments com a composicions pictòriques, però la pintura és també per a ell un antídot al sotmetiment del setè art, on no es deixa un milímetre a l’atzar.

Com a actor es va formar a l’Institut del Teatre de Barcelona i va completar la seva formació a Itàlia, Hongria i Anglaterra. Ha participat en més de quinze pel·lícules, dirigides per Bigas Luna, Montxo Armendáriz, Pedro Almodóvar, Ricardo Franco i Fernando Colomo, entre d’altres.

La seva primera aparició important en una pel·lícula va ser a “Jamón, jamón”, l’any 1992. Aquest film va ser dirigit per en Bigas Luna, i va ser també on l’estrella espanyola es va donar a conèixer. Posteriorment va participar a pel·lícules com ara “Historias del Kronen” (1994) de Montxo Armendáriz, “La flor de mi secreto” (1994) de Pedro Almodóvar, “La Celestina” (1996) de Gerardo Vera, “La buena estrella” (1997) de Ricardo Franco, on va ser candidat als “Goya”, “Los años bárbaros” (1998) de Fernando Colomo o “Volavérunt” (1999) de Bigas Luna.

Darrerament ha treballat a “Nadie conoce a nadie” (1999) de Mateo Gil, “Segunda piel” (1999) de Gerardo Vera, “Son de mar” de Bigas Luna i la trilogia “Tulse Luper Suitcases” de Peter Greenaway. Actualment treballa en un projecte de Daniel Calparsoro, “Ausentes”.

Amb “Blow” va debutar al mercat cinematogràfic del Estats Units. Més endavant treballaria en films com ara “Bad Boys 2” i “The Alamo”.

Com a realitzador ha començat la seva carrera amb dos curtmetratges: “Walter Peralta” (Primer premi d’Alcalá de Henares. Premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya) i “No me importa irme contigo”, que ha estat seleccionat oficialment en una quinzena de festivals.

Acaba d’estrenar el seu primer llargmetratge com a director i guionista. “No somos nadie” està produïda per Lola Films.

Com a novel·lista va debutar amb “Las primeras veces”, acollida amb elogis per la crítica i al març del 2000 va veure la llum la seva segona novel·la, “Agua estancada”.


Col·lectiva / 24 d’agost – 1 de setembre
“D’aquells focs, aquests fums”


Aquesta col·lectiva comptava amb la participació dels següents artistes:

• Gemma Arné
• Bigas Luna
• Joan Cruspinera
• Eduardo Igor
• Yvette Palomo
• Xavier Pousa
• Josep Ma. Rosselló
• Queralt Antú Serrano
• Miquel Solé
• Marc Taeger

ANTONI TÀPIES / 7 de setembre – 27 d’octubre
“Obra gràfica”


Antoni Tàpies a La Cerverina d’Art

Aquests gravats de Tàpies, treballats des de diverses tècniques, tenen en comú ensenyar-nos no tan sols el concepte estètic de l’autor, sinó també la seva manera d’acarar la vida.

El Minimalisme és sempre una constant en la seva manera d’expressar-se: sintetitza el tema i defuig la superposició d’elements decoratius, la qual cosa no implica que no ompli la superfície, sinó que despulla els elements i mostra allò que considera essencial per al seu llenguatge. Aquesta síntesi no és només el fruit d’una tendència pictòrica que utilitzen també altres artistes, ni tan sols el de l’experiència del seu llarg mestratge, sinó i especialment, el de les vivències. Les misèries de la guerra, les penúries d’una joventut malaltissa i una atracció per la Filosofia i l’estètica oriental, conformen l’essència del seu treball.

El Zen com a sistema de meditació i de valoració de la simplicitat com a essència de la bellesa, és present en la major part dels gravats que s’exposen aquests dies a La Cerverina d’Art. Per exemple, el tema eròtic que només insinua part d’anatomia més o menys sexuada, queda convertit en pinzellades sensuals, és a dir, en petites expressions de la seva sensualitat; no necessita més per a explicar-nos com l’ha commogut el plaer del contacte amb Ella. Els números, els ulls i els diferents signes (entre ells el +que sempre suma, però que també és la T inicial del seu cognom), són els traços, les sigles, els gestos, que utilitza crípticament per a narrar un petit instant o un gran sentiment.

Quan recorre a elements externs a la pintura, com són les sorres i la palla que es confonen en el llavi d’un dels gravats, ens precisa la força del seu arrelament a la terra, que pondera com un principi de vida, com un bes absolut. El grafisme que sobre el porexpan blanc, conformat de manera irregular, es mostra centrat damunt de l’espai negre que conté quatre marques d’una hipotètica carpeta, no és més que la revel·lació de la visió quotidiana d’una petita part dels elements que l’envolten. Les orelles en relleu o en baix-relleu, com a fons d’una composició, són aquesta finestra permanentment oberta a la vida que és essencial a la seva obra. Inclús a l’àliga d’un altre dels gravats, li ha donat tres ulls, per mostrar-nos l’inquietant moviment del seu cap, però també una crinera més pròpia d’una adolescent que d’una au i afegeix a la composició un estrany signe, que a mode dels paranys representats a les pintures paleolítiques, sembla voler collar l’animal. Massa complicat per a ésser, simplement, un gravat més o menys realista. Per a ell és una explicació vivencial, per a nosaltres, un més dels seus jeroglífics.

Ma. Teresa Salat i Noguera
Cervera, 2002


Tàpies: Obra gràfica

Les tècniques del gravat tenen el seu origen a la Xina, arrel de la invenció del paper cap a l’any 105. Els més antics foren litografies destinades als novicis que volien estudiar els seus llibres sagrats. Els texts i les imatges eren cisellades en lloses planes de pedra, a continuació es posava un paper humit per la superfície de tal manera que quedés introduït en les escletxes que formaven el disseny, després s’aplicava la tinta per sobre del paper, però no es tacaven les zones enfonsades; més tard s’aixecava acuradament el paper i la imatge i els texts tallats apareixien en blanc sobre un fons negre. Amb aquesta tècnica es va difondre el budisme que havia anat, a la seva vegada, des de l’Índia cap a la Xina i d’aquesta cap a Japó. Amb la difusió del paper els gravats comencen a aparèixer a Europa cap el segle XV, els primers que es tenen constància són naips i estampes religioses. Llavors, els gravats des d’un principi han estat lligats a idees i a l’experiència lúdica.
El gravat ara és una expressió d’autor en el sentit que és una expressió del seu art deslligat d’altres connotacions, no ha de tenir un discurs vinculat a una ideologia o a una funció pràctica. Aleshores, quina és la funció social del gravat?. Es podria dir que a partir dels inicis del segle XX, l’art s’obre a capes més amples de la societat, deixa d’estar relacionat als sectors més poderosos com el clergat i els grans mecenes que encarregaven obres (encara que sempre hi ha hagut un art popular en totes les seves manifestacions). Els artistes poden treballar per a ells mateixos per que comencen a tenir un públic més ampli, que els segueix i compra la seva obra. El gravat permet als autors apropar-se a un sector més ampli ja que permet a l’artista fer sèries de les seves obres. El gravat té un efecte democratitzador de l’obra d’art.
Quinze gravats de Tàpies a les parets de la Cerverina d’Art, són en aquest sentit, quinze mostres diferents d’una mateixa activitat creadora, independent d’altra obra dita major. La mostra, que té obres des del 1988 al 1997, ens presenta diferents tècniques (aiguaforts, carborundum, serigrafia, vernis mou i rodet) i temes (informalisme, matèrics, figuratius) usats per l’autor en diferents moments que dónen obres en relleu (baix relleu i camafeu), amb tres o quatre planxes, intervingudes una a una o seriades.
Quan es mira l’obra gràfica de Tàpies amb tots aquests signes que fan pensar en el budisme zen, en el seu enganyós minimalisme que quan es comença a desxifrar l’obra es mostra ser d’una gran complexitat. En el seus grafismes negres sobre el blanc, es té la sensació que s’està contemplant un bucle en el temps. Els gravats xinesos eren emprats per a ensenyar als novicis els texts budistes que després van passar a Japó on es va construïr l’arquitectura del pensament zen, que posteriorment va influïr a pintors com ara Tàpies per a el·laborar la seva cal·ligrafia que a la vegada ens mostra a nosaltres, novicis, la seva forma d’entendre el món sota l’influència del zen que es va formalitzar…

Santiago Serrano Maya

La Cerverina d’Art.